17/6/15

Entrevista Ada Colau

Categories
Barcelona, Entrevistes, Hotel Omm

Després de la investidura de l’actual alcaldessa, Ada Colau, publiquem aquí la seva entrevista que va ser realitzada per Javier Pereda i Juan Soto Ivars.

“JO VULL CATALUNYA I ESPAÑA AMB UNA REVOLUCIÓ DEMOCRÀTICA”

 

L’escriptor i periodista Juan Soto Ivars i l’editor de la revista Paseodegracia.com Javier Pereda s’han reunit al lobby de l’Hotel Omm amb Ada Colau, activista social, fundadora i portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a Barcelona i candidata a les properes eleccions municipals per conèixer la profunditat de la seva posició davant els últims fets polítics i socials i descobrir les seves propostes per millorar la situació en la que ens trobem.

Juan Soto Ivars: Què et resulta més excessiu, la quantitat de gent que s’ha sumat a l’assemblea de Guanyem o el tropel de detractors que apareixen immediatament després?

Ada Colau: El que més m’impacta és la quantitat de gent que s’apropa per col·laborar, perquè les altres reaccions eren més que previsibles. Els que han ocupat el poder durant trenta any no anaven a venir a dir bon dia. Que els grans mitjans de comunicació ens silenciïn o ens intentin ridiculitzar o directament ens criminalitzin… tot això entrava dins d’allò esperat. Però en aquest moment la política està molt desprestigiada i existeix una gran distància respecte les institucions, així que el fet de plantejar una possible candidatura municipal i que apareguin cents de persones que hi vulguin col·laborar és algo inaudit.

omm hotel de lujo barcelona

JSI: Jo sóc dels que es van quedar fora i no van poder assistir a la vostra presentació.

AC: Vaja, ho sento molt!

JSI: És que pensava que seria una cosa molt petita, que anirien els quatre incorporadors de sempre, els que s’apropen a tot allò que soni a subversiu.

AC: És normal. Qui s’ha hagués imaginat? Cues per entrar a un acte polític és totalment insòlit.

JSI: I no regalàveu entrepans.

AC: (Riu) Ni bolígrafs ni res.

JSI: Veuràs, jo visc al Born, i…

AC: I t’agrada?

JSI: Masses turistes.

AC: Jo vivia al Born i vaig marxar.

JSI: L’altre dia passejava per Guinardó, el teu barri. Com veu algú de Guinardó el centre de Barcelona?

AC: Crec que la meva experiència és bastant extrapolable. D’entrada, per algú de barri popular, el centre de la ciutat és el lloc on vols anar. Allí és on són les activitats culturals, els barn mundants, la vida, així que quan ets adolescent és el lloc on vols viure. Des de que vaig tenir edat suficient per sempre vaig agafar aquells autobusos i el metro per anar al centre. Gran part de la carrera de filosofia la vaig estudiar als cafès del Gòtic. Anar al centre era gairebé com visitar la ciutat, o la veritable ciutat. Així que jo adorava el centre, com tots els barcelonesos.

JSI: Adoravess?

AC: És veritat, dic adorava perquè sembla que l’hem perdut, però espero que no l’haguem perdut del tot. Veuràs: en quant vaig poder vaig anar a viure al centre, a diversos barris, tot i la gentrificació, de la precarietat i dels problemes de vivenda. A Barcelona, la burgesia va decidir recuperar el centre per un oci de les classes altes, i si a això li sumem la bombolla turística que ha convertit el centre en un parc temàtic, és un drama. El centre viu un procés d’elitització, que fa pujar els preus no només de la vivenda sinó dels locals comercials, i a la vida diària comença el problema de degradació.

JSI: Un exemple serien les Rambles.

AC: Sí. Recordo anar amb els meus pares a les Rambles quan era petita. Les Rambles eren un lloc del descobriment, d’intercanvi, de novetat. I de cop, tot això ho exterminen amb unes polítiques neoliberals que ho mercantilitzen tot i que prioritzen el benefici a curt termini. Arriba el turisme de masses en el 92 i es deixa tot en mans privades sense cap tipus de control col·lectiu. I si ho deixes tot en mans del mercat, ja saps què passarà: comença la degradació. Resultat: ara tenim unes Rambles que no hi ha qui les reconegui: bars de mala qualitat i dolents, barrets mexicans que no responen a cap identitat… i és que et costa trobar algú autòcton a les Rambles. Així que, tancant el cercle, abans mories per anar al centre i ara evitem passar pel centre perquè t’estressa, t’agobia i a més és molt miop.

La pèrdua del centre pel conjunt de la ciutat i per a les classes més populars és una desgràcia, però a més és matar la gallina dels ous d’or. Barcelona no és una ciutat de museus com Roma, París o Madrid, és per viure-la al carrer. Si et carregues això, els turistes es decebran i no tornaran.

omm hotel de lujo barcelona

JSI: Javier Pérez Andújar parla a Paseos con mi madre de la sensació del noi esparracat de Badalona que s’apropa al centre de Barcelona, i del classisme amb el que es troba. Era tan difícil aquella Barcelona de la que parles?

AC: Barcelona mai no ha estat idíl·lica. L’aspecte urbà n’és un conflicte, per definició. Qui s’apodera del espais acostuma a ser qui s’ha apoderat abans del poder econòmic. En els anys setanta, els que tenien el poder de Barcelona eren els de la Gauche Divine, que en certa manera també eren uns classistes. Però després hi ha un moment de reapropiació del centre per les classes populars, que inclús s’escapa del control de les autoritats, per exemple en el cas del Raval on ha estat impossible la gentrificació fins ara per la presència massiva de la immigració. No crec que la Rambla del Raval sigui com van voler els que van aixecar l’hotel o els que van posar el gat de Botero.

JSI: En la teva manera de veure la ciutat com un conflicte permanent es nota el teu pas per la facultat de filosofia. Mirant la Barcelona d’ara, en quin filòsof penses?

AC: La filosofia neix a la plaça d’Atenes, el seu gènesis és el gènesis de la ciutat, és un diàleg a la plaça pública… Si vols el meu referent et diria que Hannah Arendt. Però relacionaria a Arendt amb la ciutat en si, no especialment amb Barcelona.

JSI: Tot i així m’interessa la teva idea de conflicte permanent. Quan Guanyem fa referència a la “gent”, sembla que obvia que la gent és variada, conflictiva i molts cops decepcionant.

AC: És cert que hi ha moltes gents, molts submóns. Diferents orígens, diferents tradicions i diferents poders que lluiten entre pells per la hegemonia o, com a mínim, per la supervivència. La ciutat no és un lloc neutral. La ciutat no acaba de fer-se. Per això és el lloc per excel·lència de la política. Des de qui més te i més vol, als que desitgem una ciutat més igualitària. La ciutat és un escenari de conflicte directe. Va molt més enllà de la convivència, de la normalitat que es veu quan un va a comprar el pa. Has de recordar que si et quedes fora, si surts del carril, pots patir la pitjor exclusió. Nosaltres volem una ciutat on l’exclusió es quedi fora de l’escenari.

JSI: Guanyem va a per l’alcaldia. Quina capacitat d’acció real te un ajuntament?

AC: En te molta més de la que diuen actualment. Hi ha un discurs molt burocràtic de les nostres institucions. En seguida et diuen: no, això és competència autonòmica; no, això és competència estatal. El no ve molts cops seguit de la paraula “competència”. Molts cops amaga la falta de ganes de treballar i una escassetat total d’imaginació. El “nosaltres no podem fer res” és una lacra que ha allunyat les ciutadans de les institucions, tant com la corrupció de les elits polítiques. Però un ajuntament te més competències de les que molta gent creu. El discurs de les competències serveix per justificar la impotència política. La percepció de la ciutadania quan s’utilitza el discurs buròcrata per frenar qualsevol iniciativa o qualsevol desig és que no es pot fer res, que sempre s’ha de portar la iniciativa més amunt, i és fals.

JSI: Això es relaciona amb la llunyania del ciutadà respecte de la política?

AC: Clar que sí. A España, després de quaranta anys de dictadura es fa una Transició i es diu: ja està, ja hem conquistat la democràcia. Això s’uneix al neoliberalisme a escala global després de la caiguda del mur de Berlín, i de cop no hi ha altres models polítics apart del sistema lliberal, i se’ns educa amb el missatge del “això és el que hi ha”.

omm hotel de lujo barcelona

JSI: Una altra cosa després de la caiguda del bloqueig soviètic és que entrem en la globalització. A Catalunya, després dels últims esdeveniments, queda clar de manera implícita que molts pensen que és millor tornar enrere, a lo regional. Vas votar si-si: penses que un país petit és més governable que un gran?

AC: No és tant qüestió de països com de descentralització del poder. La revolució democràtica pot donar-se en el marc d’estats, però també en el marc de ciutats estat. El nostre marc de referència és europeu, on podríem pensar en una federació de metròpolis europees en lloc d’estat nació. Els estats nació no més que perdre competències que estan guanyant les multinacionals. Per a mi, el model necessari passa per que el procés de presa de decisions s’apropi a la ciutadania, que la ciutadania tingui la capacitat d’incidència. Avui tenim la percepció de que no decidim res, i que el nostre parlament tampoc. Totes aquestes qüestions es materialitzen a la ciutat. Així que qualsevol política d’acabar concretant a la ciutat. Per sobre d’independència per un estat futur, jo vui que els ciutadans s’apropin a la presa de decisions, que tinguin les portes obertes.

JSI: Em va impressionar el tancament de la llibreria Canuda. Portava dècades funcionant molt bé, però Mango va dir que o llogava tot el tram o no instal·lava una altra botiga. I la llibreria Canuda va haver de marxar. Això no hauria passat si Guanyem estigués a l’Ajuntament?

AC: L’Ajuntament te molt a veure amb tot això. A través dels plànols d’ús i amb altres mecanismes urbanístics pots dir quins són els usos preferencials d’una zona, si una zona necessita més centres comercials, o vivendes, o equipaments… Això es defineix urbanísticament des de l’alcaldia. Hi ha moltes mesures per incentivar o no certs negocis. Si hi ha un petit comerç tradicional que consideres que te un valor, tu pots protegir-lo amb diversos mecanismes que passen per la fiscalitat, planificació urbanística, ajudes directes…

JSI: A l’últim programa d’Évole, va preguntar a Mas per desnonament que hi ha hagut a Catalunya.

AC: Em van dir que no va saber respondre.

JSI: I tu saps respondre?

AC: Si, tot i que les dades venen per provínvia. Si són per província, en el 2013 va haver a Barcelona 1.000 execucions hipotecàries, a les que després s’hi sumen els desnonaments per lloguer. Per tant són molts més dels que va dir el Mas.

JSI: Has parlat amb Artur Mas?

AC: He parlat un cop amb ell.

JSI: Tens el seu número de mòbil?

AC: No, no, en absolut.

JSI: I amb el Trías parles sovint?

AC: M’he reunit des de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Vam decidir interpel·lar a tots els partits perquè la PAH sorgeix de la necessitat immediata i urgent d’evitar que la gent es quedi al carrer. Ens vam reunir amb Trias, Mas… Però en aquests casos fan un acte protocol·lari on t’atenen i tens la sensació de que els entra per una orella i surt per l’altra, cosa que s’acostuma a demostrar un cop han passat uns mesos i no ha canviat res. És imatge: es reuneixen amb la PAH perquè la PAH te molta presència mediàtica.

JSI: Tots iguals?

AC: No, això no és veritat. Hi ha partit que actuen d’una altra manera. Clar, partits de l’oposició. Sempre et queda el deute de si no farien el mateix quan arribin al poder, veritat? Però els minoritaris han estat més receptius. Fins que la PAh no ha tingut presència mediàtica no ens van fer ni cas, ni s’havien reunit amb nosaltres. No et reconeixien com a interlocutors. Tenim unes elits polítiques que pateixen una relació de dependència absoluta amb els grans poder econòmics, en concret amb les entitats financeres. Partits endeutat amb ells, diaris que estan pràcticament intervinguts, tentacles del poder judicial… I aquí està un cop més la delegació: et diuen que intentaran augmentar les ajudes, fan la mediació, però el que hauria de fer el poder públic no es fa.

JSI: I t’ho diuen també els antics partits d’esquerres.

AC: Quan estan a l’oposició et donen la raó, però un cop estan al poder, com quan el Tripartit…

JSI: Precisament vui preguntar-te per Esquerra Republicana. Parlo amb catalans que diuen que ha deixat de ser una alternativa d’esquerres des de que s’ha adherit amb les forces del moviment independentista.

AC: Amb la PAH ens vam reunir amb ells i ens van rebre des del primer dia, i van traslladar les nostres demandes al Congrés, inclús abans de ser mediàtics. Això ho van fer ERC i Iniciativa per Catalunya, però el PP, el PSEO i CIU van tombar les seves propostes. Però és cert que, en els últims anys, ERC ha prioritzat ser un partit de govern i ha relegat el tema social.

JSI: Així que, España amb Podemos o Catalunya independent amb CiU? Tinc molts amics independentistes que associen España amb el PP.

AC: Jo vui Catalunya i España amb una revolució democràtica. No es tracta del partit que governi. Una de les crisis que tenim ara és que hi ha la percepció de que qui governa, encara que sigui els teus, han d’abusar del poder. O hi ha una ciutadania activa, vigilant del poder i fent incidència i dient què és el que vol, o arribarem al punt de partida: l’abús.

omm hotel de lujo barcelona

(En aquell moment, apareix Rosa Maria Esteva, la propietària de l’Hotel OMM, de 5 estrelles, un paraís del disseny d’interiors a pocs metres del Passeig de Gràcia. Li diu a Ada Colau que vol que guanyi Guanyem, i llavors es posa a fer les seves peticions davant la (possible) futura alcaldesa:)

RME: Han de deixar d’abusar dels empresaris d’aquí, perquè ens tenen ofegats, que això és gastar diners per a posar l’hotel entre el millor d’Europa i a l’última hora el que fan és posar trabes. Heu de fer alguna cosa pels empresaris, perquè nosaltres som el sque, si ens deixis, fem coses bones per a la ciutat! Ara, quan a l’empresari li treus la il·lusió… doncs malament, molt malament. Així que moltes gràcies, moltes gràcies, a veure si guanyeu!

(Estupefacta i il·lusionada amb aquestes paraules, Ada Colau li dona les gràcies també. Llavors, seguim amb l’entrevista:)

AC: El que diu Rosa Maria Esteva és veritat, perquè hi ha unes normes del joc molt desiguals. Hi ha multinacionals amb exencions fiscals de tot tipus, els hi regalen el sou i els edificis, i després hi ha PYME que tenen totes les dificultats, que donen a conèixer la burocràcia. És a dir: que es fa un discurs retòric a favor de l’empresa però en la pràctica és un favor d’una determinada empresa.

JSI: Com la botiga Apple de Plaça Catalunya, per exemple?

AC: Clar. El centre de Barcelona te exactament les mateixes botigues que les grans capitals europees, tot i així es segueixen donant exencions fiscals a les multinacionals. Per això a vegades em ric amb certs discursos nacionalistes d’alguns polítics: només els falta ballar sardanes mentre el centre de Barcelona ha perdut la seva identitat.

JSI: No et creus això de que amb el turisme surtim guanyant tots els barcelonesos?

AC: (Riu) Això no s’ha creu ningú. Aquest conte ja ens l’han explicat i s’ha demostrat que és fals. La bombolla immobiliària va ser el mateix, ens van dir que tots guanyàvem amb aquest procés i finalment han guanyat alguns bancs i alguns grans constructors. Com a conseqüència la gent va perdre les seves cases, però amb aquesta bombolla turística de Barcelona estem perdent la nostra ciutat.

JSI: En el vostre programa, inspirat en els col·lectius participatius de Barcelona, sembla que haurem d’estar tot el dia ficats dins l’Ajuntament.

AC: (Riu) No, no, el que dèiem és que s’ha d’acabar amb la política de delegació, no vol dir que tothom hagi d’estar fent política, això seria insostenible. El més important és que les portes de l’administració estiguin obertes a les peticions de la ciutadania.

JSI: Tornant a lo d’abans, que va has respost: España amb Podemos o Catalunya amb CiU?

AC: Ni una cosa ni l’altra. El procés sobiranista te encara un llarg i difícil camí per davant, però la revolució ciutadana és urgent i ha començar ja. Ha de ser la gent la que recuperi la política. No es qüestió de com es digui l’estat. La gent partidària del dret a decidir ha crescut molt en els últims anys perquè entronca amb el procés de revolució democràtica de l’estat. A Catalunya, el dret a decidir va ser una oportunitat ràpida per aconseguir més i millor democràcia. El component identitari és mínim. L’aparició de Podemos pot canviar tot el panorama perquè totes dues revolucions es necessiten mútuament.

JSI: Però molts dels filòsofs que vas estudiar a la carrera van acabar molt decepcionats amb el gènere humà. El teu projecte polític està molt lligat a la gent. No et fa por sortir-ne escaldada?

AC: Sóc optimista.

JSI: No llegeixes els comentaris dels lectors en els diaris? No tens un cunyat insoportable?

AC: (Riu) Jo vaig entrar a la filosofia per l’existencialisme, que diu que el ser humà és arbitrari, i en la incertesa de que sigui bo o dolent hi ha molta angoixa. Però jo em quedo amb la lectura positiva: serem el que vulguem ser. El més bonic del gènere humà és aquella llibertat. Jo segueixo la lògica de l’ètica kantiana: obra com si la teva acció pogués convertir-se en una llei universal.

JSI: Vas a per l’ajuntament però penses a lo gran.

AC: Ens trobem en una crisi de la civilització, això no és un quebrantament coyuntural de l’economia. Se’ns està fent un discurs molt nihilista des de les diferents instàncies de poder: “és que a España hi ha molts corruptes perquè la gent és corrupta”, diuen els que han estat robant. Comences a escoltar això per totes bandes i…
JSI: ¿Y qué respondes a eso?

AC: Doncs responc amb una pregunta, com a bona estudiant de filosofia. A qui li interessa que pensem que tots som corruptes? T’ho pregunto a tu.

JSI: És una pregunta retòrica, no es pot respondre.

AC: Jo crec que si, jo respondria que el gran corrupte li interessa que pensem que tots ho som, i això ja ho hem viscut. Al gran especulador li interessa que pensem que tots erem petits especuladors.

omm hotel de lujo barcelona

JSI: Però Ada, el problema ve quan l’anàlisi de l’enemic te una part de veritat. Moralment és més justificable que cometi una petita corrupció un autònom que si no ho fa s’envà a la quebra que una persona que le que vol és més i més diners. Però, creus que la frase “tots som corruptes” te una part de veritat?

AC: És una obvietat. I no sóc una ingènua, clar que se que “tots som corruptes” te una part de veritat. El problema és que una frase com aquesta, pronunciada per un senyor poderós, vol que ens tornem nihilistes, que pensem que no hi ha res a fer. Està bé: acceptem que tots som corruptes. En els últims anys, amb tants casos oberts, quans grans corruptes que apareixen als diaris han pagat pel que han fet? I mentres tant, una persona que no pot pagar la hipoteca no només va al carrer, sino que el deute la seguix tota la vida. No defensaré el que se’n diu “petit corrupte”, però si tots som corruptes, el que està clar és que els grans no pagan pel que fan. Així que si tots som corruptes, el més fort és que els grans no paguin les conseqüències i els petits si. A Guanyem Barcelona pensem que no es tracta de confiar en noves persones. Es tracta de canviar les regles del joc perquè quan hi hagi un cap de corrupció es pugui actuar amb rapidesa.

JSI: Molts pensem que la política és un sistema amb masses incentius per als xoriços. És a dir: no només es corromp el que porta molt temps, sino que la política és un cap que interessa als xoriços perquè és una oportunitat de negoci brut. Pot ser el poder un inventiu pels xoriços?

AC: El poder sempre ha de ser un abús de poder. Des de la perspectiva d’un veritable demòcrata, el que s’ha de fer és controlar el poder. En les últimes dècades hi ha hagut una entrega de la soberania als poderosos. Després de la transició es va extendre una cultura basada en la despolitització ciutadana: “us deonarem un estat del benestar, el mantindrem funcionant i vosaltres us manteniu allunyats del poder, fen la vostra vida i passant-ho bé. Delegueu en els gestors i ens fem càrreg de tot”. Bé, el que ha passat amb això és que la política ha quedat fora de control. No només en la corrupció ilegal, sinó en altres abusos totals com les portes giratòries, que haurien de ser ilegal perquè són una imatge claríssima de la situació: una persona esta ocupant un càrreg de govern en el poder polític i després, quan surt del parlament, ocupa un altre càrreg de govern en el poder econòmic.

JSI: Un exemple?.

AC: Un exemple del que no hi ha exemplaritat. Com hem delegat en els polítics, i els polítics no acostumen a ser ciutadants exemplars, la política s’ha allunyat de l’interès públic i ha acabat en el privat. Així és com estem ara! Es decideix més en els consells d’administració que en els parlaments.

JSI: Això no et sembla irreversible?

AC: El problema és que, després de tants anys despolititzats, encara ens costa organitzar-nos. Però això està canviant molt ràpid. Jo he après molt amb la PAH, i ara mateix tinc una visió gens naif, gens ingènua. Hem parat milers de desnonament, se el que es pot aconseguir amb una bona organització i ciutadants implicats. La pitjor derrota que ha patit la ciutadania és que ens ha fet creure que som formiguetes impotents.

omm hotel de lujo barcelona

JSI: Creus que estan reaccionant amb habilitat els grans partits?

AC: El PP i el PSOE estan siguent molt grollers. Es nota que estan acostumats a dècades d’impunitat. Però poc a poc es van delatan a causa d’aquest distanciament amb la societat.

JSI: Abans has parlat del comerç petit com algo bo, o la multinacional algo dolent. Però, per què les botigues de barri estan sempre buides i Zara sempre ple?

AC: Vivim dins una societat capitalista, i…

JSI: Però la gent va a Zara voluntariament.

AC: Sí, però cada cop hi ha gent més pobre i Zara és un del llocs més econòmics. Hi ha molta gent crítica amb Zara, per les condicions de fabricació, però no te diners per prendre decisions. Criticar a la gent pobre perquè compra on pot em sembla injust.

JSI: Per exemple, com seria el Passeig de Gràcia si el poguéssis canviar des de l’Ajuntament?

AC: No es tractaria de destruir-lo ni canviar-lo totalment. El Passeig de Gràcia és una avinguda preciosa, però crec que seria millor so fos més variada, si el conjunt de Barcelona se l’apropiés i no es fes tan evident que és un lloc per les elits. Ara proliferen les botigues pensades pel turisme de luxe i orientades a un consum molt particular.

Javier Pereda Rojo: Jo crec que és bastant irreversible.

AC: Ha de ser reversible perquè d’això en depèn el futur de la ciutat. Hi ha dos classes de ghettos: els pobres i els rics. Si els permets dins la ciutat es perd el conjunt. Si augmenta la desigualtat, desminueix la seguretat. Des de l’Ajuntament inventivaria els nous negocis orientats a les classe populars.

JSI: Però, una avinguda dedicada al luxe, en la part comercial, és dolenta?

AC: Quan es critica el model turístic no s’està demanant que es prohibeixi el turisme de luxe, però el model turístic actual és molt millorable. Actualment arrebata a la ciutat els seus valors.

JSI: El cas de la Barceloneta és un bon exemple?

AC: Si, la Barceloneta està en el focus de la pressió, perquè és un barri popular que està vivint desnonament, paso i precarietat, i que te una incursió del turisme que ha fet pujar els preus de les vivendes, derriba el petit comerç i empitjora les condicions de vida del barri. La Barceloneta està destinada a convertir-se en un parc temàtic semblant a les Rambles. I això s’està extenent per la resta de la ciutat i al final, on viurem nosaltre?

JPR: Però no creus que existeis un turisme de qualitat? Un turismo que deixa diners.

AC: S’hauria de definir què entenem per turisme de qualitat. Si ho entenem com “turisme d’èlit”, llavors estic en contra perquè jo vui que tothom pugui venir a Barcelona. No només els rics. Jo no soc rica i m’agrada conèixer el món.

JSI: Però si parlem del turisme de qualitat al qual es refereix el Javier, tenim una paradoxa: parles de la Barceloneta, però les protestes del barri van estar motivades per l’altre turisme, diriem els turisme “pobre”.

AC: El problema no està en que aquells turistes de la barceloneta fossin més pobres o gastin menys diners, sino en el fet de que es va fer una gran propaganda per vendre Barcelona com España i olé, alcohol, platja, i et ve el turisme que et ve.

JSI: Molta gent deixa la seva casa per air.bnb quan marxa de vacances, i ara l’Ajuntament diu que perseguirà aquestes pràctiques. Què en penses dels pisos turístics?

AC: Passa el mateix que abans. Els grans defraudadors i els petits, els avariciosos i els que ho fan per sobreviure. Una cosa és la persona que te molts pisos i els lloga i una altra és el petit propietari. Aquí estalla la cosa i es senyala només al petit. Es busquen solucions mediàtiques, immediates i maldestres.

omm hotel de lujo barcelona

JPR: Quina ciutat real representaria el teu model per a Barcelona, o com a mínim s’apropa?

AC: No hi ha una ciutat perfecte, ni un país. En el tema de la vivenda, a Roma, tenen molts problemes amb el turisme de masses. Tenien cents de veïns en perill de desnonament i moltes vivendes de propietat buides així que es va fer una expropiació temporal i es va cobrar un lloguer social proporcional a les seves rendes. És a dir l’ajuntament va fer d’administrador de finques per evitar una situació d’exclusió.

JSI: Tinc la sensació de que mai fas referència a una Barcelona no turística. La Barcelona industrial és irrecuperable?

AC: Està en procés de desaparèixer, però s’ha d’evitar. S’ha d’apostar pel teixit industrial.

JSI: Però per fer-ho la tendrència seria la contrària que proposes pel turisme, no? Vui dir: s’haurien d’inventivar les multinacionals, que son les que obririen grans fàbriques.

AC: No es poder fer maximalismes, i no vui que s’entengui així el que deia de les multinacionals. No es pot dir: si guanyo jo, cap multinacional més, ni cap botiga de luxe! Això no és realista ni te sentit. Però l’alcaldia pot marcar tendències en el mercat, perquè el PIB de les activitats municipals representa el 5% de l’economia de la ciutat.

JSI: Podriem dir que Trias incentiva precisament el contrari?

AC: Podriem dir no, és així. El port n’és un bon exemple, on s’ha apostat pels yots i el turisme de luxe.

JSI: Quan es va descobrir que Trias no tenia diners a Suïssa, et vas sentir decepcionada?

AC: (Riu) No, no, ens hem d’alegrar de que no siguin corruptes. Per altra banda, Trías representa aquella ciutat que jo no vui. Som models contraris. Més enllà de l’individualisme corrupe, Trias viu a la zona alta i ens diu als barcelonesos que hem d’aprendre a conviure amb el turisme. Trías pertany a aquella burguesia catalana que ha veraneat amb Millet i altres corruptes. Així que me n’alegro que no sigui un home corrupte però representa al model que universalitza la corrupció i la desigualtat.

omm hotel de lujo barcelona

Fotografia: BERNAT RUEDA

Categoria: Barcelona | 14 novembre, 2014
Redacció: Juan Soto Ivars | Fotografia: Bernat Rueda | Redacció: Javier Pereda